Dijous, 9 d'agost de 2012

 Ens llevem i anem a esmorzar. Veiem que les bicicletes estan al lloc on les havíem deixat. L’esmorzar està basat en dolços, cereals, llet, melmelades... però trobo a faltar alguna cosa “salada”.

Sortim de l’hotel i ens fem una foto “record” de l’inici de l’etapa.



Primera etapa. Ál darrera, l'estació de Toulouse



Només cal creuar el carrer per trobar-nos el canal i al darrera l’estació de l’SNCF de Toulouse. No veiem ningú de “confiança” i ens fem una “autofoto”.

Agafem el camí paral·lel al canal, que passa per sota d’alguns ponts on veiem alguns que han dormit allà amb les restes del sopar i de la nit (que ha estat llarga). El camí és molt transitat per gent que camina, patina, corre, va en bicicleta. Una autèntica delícia que li agradaria tenir a moltes ciutats.

La sortida de Toulouse és bastant llarga: quatre, cinc o més quilòmetres.

A mida que ens allunyem de la ciutat el número de persones va disminuint però es continuen veient persones fent esport i cada vegada més, gent que va en bicicleta i que també fan el Canal (això es veu per les alforges o carrets que porten incorporats).

Una aturada en el camí



Port de Ramonville



Als pocs quilòmetres passem pel port de Saint Sauveur que té realment un aparença de port amb uns quants vaixells que sembla que fa molts anys que estan amarrats. Posteriorment el Port de Ramonville. També passem per algunes encluses que estan en ple servei. Després d’unes hores de pedalar amb algunes parades per beure aigua i fer alguna foto, decidim fer una parada una mica més consistent per menjar quelcom. Mirem la guia i sembla que el lloc més adient sigui Ayguevives. Dit i fet.

Ens desviem del Canal i sortim a una carretera que està en obres. Dubtem i preguntem a uns operacions de la construcció. Ens indiquen on està el poble. La carretera està tallada, per tant no hi ha circulació de cotxes, només alguna autocaravana despistada. Arribem al poble sense sobrepassar la velocitat màxima (hi ha un radar). En Pau em sembla que passa a uns 28 Km/h, en Rafael a 30 Km/h i jo a uns prudents 12 Km/h.

El poble respon al que diu textualment la guia: “l’únic destacable en la població és l’església, construïda amb totxo vermell amb un campanar d’espadanya semblant al de Villegranche-Lauragais”.

De fet cal destacar que tot estava tancat i que l’únic bar que vam trobar obert tenia més interès en despatxar qualsevol mena de loteries i apostes que en fer-nos els entrepans que demanaven. Amablement ens van dir que no. Un client es va oferir a acompanyar-nos al supermercat que hi ha a les afores del poble (en el sentit contrari que havíem vingut). El senyor que ens acompanyava en bicicleta tenia tal forma física que aviat ens va perdre de vista i vam arribar al supermercat per les indicacions que ens va donar l’amo del bar.

En l’InterMarché vam entrar en dos torns perquè algú s’havia de quedar guardant les bicicletes. Mentre jo feia la guàrdia se’m va acostar un ciclista amb bicicleta de carretera i em va demanar si tenia eines perquè el disc del fre se li havia quedat encallat. Li vaig deixar les eines i mentre feia la reparació va tenir de preguntar-me d’on veníem, quina ruta estàvem fent i que ell havia fet aquest estiu una travessa pels Pirineus (des de l’Atlàntic fins Andorra).

 Quan van sortir del supermercat vaig entrar a comprar el dinar.

Vam dinar a la porta del supermercat. Un dinar ràpid però adient a les circumstàncies. Després vam reprendre la marxa passant per més encluses, algun port i a l’esquerra o la dreta algun poble com Montesquieu – Lauragais, Gardouch, Villefranche-de-Lauragais, Port-Lauragais (on hi havia una gran concentració de vaixells, golondrines plenes de turistes que anaven fins a la propera enclusa i a l’esquerra del camí un llac que vaig mirar si hi havia algun lloc habilitat al bany i que feia una pinta immillorable.



Després de dinar l'ombra s'agraeix



Després vam passar pel lloc on les aigües de la Muntanya Negra es desvien cap a una vessant o l’altra (Atlàntic o Mediterrani) i que és el lloc de més altitud (190 metres).

En aquest punt ens vam “despistar” i vam seguir un GR en lloc del Canal. Aquest GR anava seguint un canal que cada vegada es feia més estret i el camí anava fent una lleugera pujada. Aquest camí va acabar al cap d’un parell de quilòmetres en una carretera (Coll de Narouze). Vam decidir si tornar a baixar i buscar el camí del Canal o seguir per la carretera fins a Caltelnaudary. Vam triar la segona opció. Van ser uns deu quilòmetres de carretera nacional (la que va de Carcassonne a Toulouse) però que es van fer interminables entre la perillositat dels cotxes i la calor (al voltant dels 40º).



Castelnaudary - Le Gran Bassin



Arribats a Caltelnaudary vam seguir els carrers cap a centre de la vila. Li vaig preguntar a una senyora per l’Etap Hotel de Castelnaudary i ella en va contestar per un altre hotel que estava en el centre. En la plaça on està l’Oficina d’Informació i Turisme ens van informar i vam anar a l’Etap Hotel, que està en les afores i en un polígon industrial.

Afortunadament hi havia habitació. Les bicicletes les vam guardar també en la nostra habitació fent una mica de tetrix. Abans vam fer bona cura de la màquina de vending, que va notar la nostra arribada.

Vam sopar en un restaurant que hi havia al costat de l’hotel. No hi havia masses ganes d’anar al poble, que estava a un parell de quilòmetres.